Víctor Martínez-Gil (a cura de). Una terra, més enllà. Històries catalanes de ciència-ficció durant la guerra freda i el franquisme. SFabula, Barcelona, 2023.
A la fi de la carrera per la bomba nuclear el 1945 començà la carrera per l’exploració espacial. La guerra freda disparà els avenços tècnics: el 1957 els russos llençaven l’Sputnik i el 1961 els EUA aterraven una nau a la Lluna. Aquest nou paradigma, de gran potencial a escala atòmica i sideral, causà inseguretat als autors de ciència-ficció. Pere Calders arribà a afirmar: «El gènere de la ciència-ficció ha entrat en una crisi que no havíem previst: la ciència ha anat guanyant terreny a la ficció i ens ha esgotat la capacitat de sorpresa.» Per fortuna, el volum que ressenyem demostra el contrari.
Aquesta citació és de l’estudi introductori d’Una terra, més enllà (2023), la nova antologia del professor Víctor Martínez-Gil que aplega, com anuncia el subtítol, «històries catalanes de ciència-ficció durant la guerra freda i el franquisme». Martínez-Gil, catedràtic de filologia catalana a la UAB, és un dels majors experts dels anomenats gèneres no mimètics i especulatius a casa nostra. El 2004 publicà Els altres mons de la literatura catalana, una antologia que retia homenatge a aquests gèneres i que, amb 700 pàgines i 86 contes, és la més completa del sector (endeutada amb la clàssica d’Antoni Munné-Jordà, Futurs imperfectes, apareguda el 1985).
Ara, a Una terra, més enllà, Martínez-Gil realitza un zoom-in o spin-off centrant-se en els anys del franquisme. Els 22 contes que aplega foren escrits entre 1947 i 1974 i estan classificats en quatre temes: «Apocalipsis i refundacions», «La cursa i l’exploració de l’espai», «Anacronismes i paradoxes temporals» i «Burocràcies i altres distòpies». Cada apartat l’acompanya un davantal (una breu introducció amb claus de lectura).
Fent-ne una tria iŀlustrativa, al primer apartat, Joan Oliver («Confidències sobre l’AMSPICU») proposa intercanviar les fronteres històriques de Catalunya i l’Uruguai per donar solució a l’amarga situació de postguerra i exili. D’altra banda, Calders («L’espiral») ironitza sobre la por de l’anihilació nuclear i fa una mena de metapanòptic en què tots els ciutadans es vigilen entre ells perquè ningú no premi el «botó». El conte, que recorda l’aforisme «who watches the watchmen?» del còmic Watchmen (1987), té un final de traca.
En el segon apartat hi trobem contes publicats entre l’Sputnik (1957) i l’arribada de l’home a la Lluna (1969). Així, l’allunatge i el contacte alienígena són els mites més repetits. A «L’emigrant», per exemple, Sebastià Estradé
ofereix una sortida religiosa a l’ofec del franquisme per mitjà d’un viatger espacial catòlic que s’endú una parella jove catalana. I a «Pavel Nasdebitx» Pere Verdaguer construeix una versió particular del mite de Superman, fent caure un satèŀlit d’origen desconegut (amb una supercriatura a bord) a l’estepa russa, cosa que recorda el còmic Superman, fill roig (2000), de Mark Millar, en el qual Kal-El cau en un koljós soviètic.
En el tercer apartat, Manuel de Pedrolo («Darrer comunicat de la Terra») proposa viatjar al futur per salvar la destrucció nuclear i Anna Murià («La finestra de gel») es pregunta què passa si hom mor congelat als Alps i és reviscut tres segles més tard.
Finalment, al quart apartat, Pedrolo, Calders i Antoni Munné-Jordà ridiculitzen la burocràcia de la nova societat de consum. Tanquen l’antologia Roser Cardús amb «La droga», que planteja un dilema moral penitenciari, i Maria Aurèlia Capmany amb «Angela i els vuit mil policies», una reedició del mite d’Antígona alla afroamericana (homenatjant la pantera negra Angela Davis).
En fi, a Una terra, més enllà el lector descobrirà una narrativa curta fascinant (i algun autor poc conegut, però no menys important, com Antoni Ribera, reivindicat per Martínez-Gil com el pare de la ciència-ficció catalana de postguerra), homòloga a la ciència-ficció anglosaxona i molt preocupada pels efectes socials dels avenços tecnocientífics. Hi trobarà humor, coets, viatges temporals, buroansietat i una ecoansietat incipient. Però sobretot hi trobarà esperança. I és que, com diu Màrius Lleget en un dels contes, «parlant seriosament, l’home sempre ha cavalcat la Història perseguint un estel llunyà».
— Lluc Casals Perpinyà
